dijous, 27 de juliol de 2017

EN UN SEGON EM VA LA VIDA


En un segon
Et canvia el
dia La nit freda
I la teva alegria

En un segon
Et robo un petó
Et lliuro
 l'ànima
Tota mi vida.

Com volgués beure amb tu
Cada segon de la nostra vida
I així quedar-me en un segon
Eternament tota la vida

Perquè aquesta vida en un sospir
Se t'acaba., i tal vegada mai
Pugui dir-te quant et vol
Aquest segon l'ànima mia

En un segon sé va la vida
El dolç cant ,i la teva alegria
En un sospir el cor
Et diu adios ,et dono la meva vida

HOMENAJE A GLORIA FUERTES


28 de julio de 1917, Madrid / 27 de noviembre de 1998, Madrid
Sentado aquí en mi silla,
veo pasar una pequeña ardilla.
Contemplo su agilidad asombrado,
su velocidad me deja anonadado.
Me gustaría ser como ella,
saltando de árbol en árbol, y no se estrella.
Pienso que, en nuestra vida,
llevamos la misma velocidad sin medida.
Vamos de aquí para allá sin freno,
sin importarnos nuestro destino.
La diferencia, es que ella lo hace para sobrevivir,
y nosotros lo hacemos para malvivir.

dimarts, 25 de juliol de 2017

S'HA ACABAT EL TEMPS

Se m'escapa el temps,
se m'escapa,
se m'escapa entre les mans,
se m'escapen les abraçades
que encara no t'he donat.
Se m'escapen aquests petons
que demanen ser besats,
i a la vora de la meva boca
se m'escapen a uns llavis
que et desitgen i et nomenen.
Se m'escapen els "et vull"
que el meu cor no ha fabricat,
i és que s'escapa tant amor...
que desborda pels costats.
Se m'escapen sentiments
que desborden de la meva ànima,
i que a través de les meves mans
es converteixen en paraules.
Se m'escapa el temps...
tantes coses que dir-te,
tant amor per lliurar-te...
sento que el temps m'atrapa
i se m'escapa l'amor,
se m'escapa.

diumenge, 23 de juliol de 2017

LA CARTA

Escribo una carta
para quien quiera leerla,
o escucharla y tenerla.

Es el eco temor
y mis dolores,
el cuerpo de mi
el espíritu que en él ha vivido.

Ya durmiendo está bajo las flores,
se acabó el tiempo para mí,
la escribo larga… interminable…
mi agonía es la bárbara agonía,
del que quiere evitar lo inevitable.

Hundiéndose al morir
solamente todo mi pasado.

Y esta pena que os doy borrar quisiera,
me rebelo a morir.

El triste vive y el dichoso que muere…
cuando quise morir,
hoy que quiero vivir,
ya me siento morir
y al morir os dijo os llevo en mi memoria
y mi recuerdo en vosotros permanecerá
hasta que dejéis de pensar en mí.

divendres, 21 de juliol de 2017

ET SEGUEIXO FEN CAMÍ


Et segueixo en el camí que em vas fer,
pel desert d'aquesta nit fosca.
Intento caminar fins a l'altura,
amb aquesta creu Senyor que tu em vas donar.

Ajuda'm Senyor si em veus trist.
Et segueixo encara que no veig la teva figura,
però sento el teu amor i la teva dolçor
perquè aquestes amb nosaltres la teva, vas dir.

De vegades la sendera es fa llarg,
i escabrós el camí que em porta.
Tu vas tastar també el vi amarg.

En l'oració la meva força es renova.
No em deixis caure en la letargia,

i així aconseguir l'eterna primavera.

dimecres, 19 de juliol de 2017

LA TEVA PRESÈNCIA


Estàs aquí, al costat del meu cor,
nodrint-te dels seus batecs
Que alhora s’acampessin,
al ritme dels teus records.

Aquest al costat de les meves pupil·les,
provocant llàgrimes,
que s'aboquen en cascades
sobre la terra del meu dolor.

Habites en mi i la teva presència.
Es va tornar callada,
com un retrat en la paret.
T‘arreles en mi,
més... i més... i més.

Et nodreixes de la meva terra
i creixes com a roure
on nia com una au.

L'amor...

dilluns, 17 de juliol de 2017

S'HA MORT LA MEVA POESIA


Les meves muses estan de vaga.
Ja no volen inspirar-me,
es neguen a visitar-me.

Deixen que el somni em venci,
serà que el que succeeix
en tota la humanitat
mereix més atenció.

Que una pobra "poeta"
Que malament arma les seves protestes
demanant un món de pau?
Escriure d’amor"... no és tant
Quan s'estan matant entre germans
és per això amics meus
Que s'entumeixen les meves mans.
Que la impotència m'amanyaga
Quan començo un primer vers
I el matí em troba
Buida de pensaments
S'ha mort la meva poesia.
La mato un míssil d'aquests
Que maten nens diàriament.
La va matar la misèria cruel
Que mata gent de gana
I escriure sobre l'amor
Em sap a ironia.
Per això s'ha mort la meva poesia
Ella es va morir d'horror.


ESTADO DE EXCEPCIÓN


Bendita juventud
generación generosa y luchadora.
no guardas tu tesoro

y sale a romper la lanza
para defender del insulto
del político y el injusto
trato que recibe la sociedad.
superas tus miedos,
ahogan tus anises,
arriesgas todo lo que tienes
y lo que el porvenir te guarda.
siembras llantos a regañadientes
en los seres que más te amo.

lucha juventud
valiente y sacrificada,
eres estado de excepción,
lucha y vencerás.

dissabte, 15 de juliol de 2017

NENS Al CARRER


Vull en versos plasmar el que tinc dins
que és com una espina clavada en la meva consciència
que fa sagnar, les parets de la inconsciència.
Vull manifestar la tristesa de veure plorar la innocència,
de nens perduts en l'amargor de saber
que sens dubte poques oportunitats en la vida han de tenir.
Però amb lamentar-ho mai s'ha aconseguit gens
i és pitjor encara, per no sentir-ho, desviar la mirada,
això és la més comuna en els qui no volen saber gens.

Del que passen els nens que al carrer té la seva vida abandonada.
Sense plors, sense laments, amb amor amb lliurament
busquem els camins obrim les destinacions
i marxem units puny a puny tancat
per trencar esquemes copejant la injustícia
és l'hora de la història, doncs ella ens reclama
unim els anhels, unim els esforços
només Càritas tristos rodant pels carrers
només preciós bruts sense calçat i amb fred
només petites plenes de buits per gana,
anem la història ens exigeix, que siguem conscients
que clavem les dents i mosseguem aquest modus vivendi
del llast d'innocents plorant tristament.
Jo no vull veure plors de gent compadida
vull veus en alt reclamant la vida.

Anem, el poema que esperi, aquests nens famolencs

no poden esperar, ja no els queda temps.

dijous, 13 de juliol de 2017

APRENDER A ENVEJECER

Aprender a llegar a viejo 
empiezas andar tropezando,
siempre se rompe algo
tras tu paso
tu andar es torpe
y no puedes evitarlo,
son muchos años encima
el pulso ya tiembla
a veces aun no quiera
se me cae algo del plato.
Cuantos reproches,
escucho a mi paso
no hagas eso
no hables de eso.

Poco a poco la vida
se te empieza hacer pasada,
por qué los años es una gran carga
con mil y una amenaza.

Solo somos viejos estorbos
incapaces de hacer
incapaces que entender,
antes eras útil ahora una carga.