dissabte, 25 de febrer de 2017

LA SIDA


El cos es fa malbé en agonia,
perden l'esperança i valentia,
llàgrimes, sanglots i laments,
sobre la mort dia a dia.

Cuida la teva vida i la dels altres,
del virus letal, cruel malaltia,
que t'ho transmeten a l'estimar,
quan no et saben cuidar.

Lluita, no et donis per vençut,
si la ferida et fa sagnar
jo t'ofereixo la meva mà per caminar,
en el meu cor tindràs lloc.

No tinguis por, aprèn sobre la sida,
la ignorància és la que contamina,
la millor defensa és la prevenció,
i comptar amb bona informació.

dijous, 23 de febrer de 2017

HUÉRFANO

La vida es tan libre,
que de la felicidad estoy expulsado.

La tierra está tan llena, pero mucho más vacía,
Me siento en silencio, mientras todos los ojos me miran.

El mundo esta lleno, y yo solo.
Todos tenemos refugio, pero no tengo casa.
Todo el mundo se cuida, voy descuidado,
Se burlan de mí, ni tristeza se detecta.

Todo el mundo está feliz, pero yo triste,
por qué el mundo me tratan tan mal.
Estamos todos bien educados, pero me siento ignorado,

Todo el mundo está comiendo, pero no tengo comida,
y de mi se ríen, es tan grosero.
Y sin embargo, me llaman por nombres,
me llaman a un vagabundo, lo sé.
Y dicen que todos nombres que se les ocurren.

Somos iguales, pero yo no siento dolor.
Yo sé que mañana volverá a nacer.
Al aire libre en días soleados.
Pero nadie sabe que el sol nunca brilla para mí.

dimarts, 21 de febrer de 2017

EL FIN



Mientras el viento acaricia su cuerpo,
un suspiro revela el dolor en su pecho.
Su mente en silencio  gritaba,
no busca respuestas,
solo quiere olvidar .
Solo quiere vivir
su fragil y dèbil cuerpo.
Lentamente debilitado moría,
y en una estrella en el cielo muy pronto se convertirá.
Al fin con esfuerzo  para ella ya no hay pena...
hay olvido.


diumenge, 19 de febrer de 2017

LES MEVES ESCOMBRARIES.


Què és la poesia sinó articular paraula,
metàfores i adjectius.
És expressar un sentiment,
però si no són veritables, no valen gens.
Són simples idees sobre un paper perdut.
Poesia, les meves escombraries pels altres.
És tant bonica com innecessària,
perquè a pocs els importa si em sentia trista
o plorava per l'absència de ser volguda.
Tot és passat i el passat és porqueria.

És en va l'espera, quan diuen:
"ho llegiré després", tots ho repeteixen.
Tot queda en el buit, tot és en va,
perquè de les meves mans a les seves,
i de les seves a les escombraries.
La meva poesia oblidada com s'oblida
quan vas començar a caminar.

Tard em vaig adonar que ningú llegia les meves escombraries.
Que els somriures només em mostraven simpatia per pena,
i no perquè els agradava el que els donava.
Esperaven al fet que n'anés, per riure's a la meva esquena.

Vas ser el malson més horrible,
solament és un mal somni.

Trobés millors il·lusions per al meu futur,
perquè era real que ningú volia
els meus versos ni la meva poesia.
Per a ells solament era escombraries

escrit l'any 1997

divendres, 17 de febrer de 2017

CADA MATÍ, EM CUIDA LA POESIA

El teu nom i la teva absència
és em clava a la memòria.
Cada matí, em salva la poesia.
De morir-me, d'enfonsar-me, derruir-me
Vague en la negra núvol que sempre està al meu cel,
del buit i de la por que encerclà la meva vida.
Em salva la poesia,
de les nits terribles,
de les hores fosques,
dels dies obsolets,
dels records.
Dels oblidats
enterrats en silenci.
Del dolor de la teva absència.
Cada matí, em salva la poesia.
M'aixeca d'entre els negres núvols
que sempre estan al meu cel,
del buit i de la por que gebri meva vida.

dimecres, 15 de febrer de 2017

REFUGIADA

Mirada cansada,
mirada desperada,
de ver penurias
y tantas desgracias.

Alma muerta,
perdida la esperanza
busca la salida
de tanta tristeza
y vivir tan angustiada.

La comida escasea,
fronteras cerradas
por enormes redes.

Las balas se acercan
casi lo atrapa,
decide subirse
en aquella barca.
La mar cargada de víctimas
otros que ha decidido subirse
las feroces oleadas
no tienen piedad y bruscas
golpean la sencilla barca
las corrientes la mueven atrapada
donde la muerte la encuentra.


escrito en 1997

dilluns, 13 de febrer de 2017

CAMINO AMARGO



Hace días la vi llorar
la hacen sentirse inferior
por el defecto congénito
pero es grande su corazón.

Tú has nacido con tu cruz
grabada sobre tu espalda
lo mismo que Jesús
tienes que saber llevarla ;
los caminos de la vida
son duros y muy largos,
y a ti te ha tocado andar
el más triste y amargo caminar,
pues vivimos en un mundo
que no hay humanidad
y sólo somos felices
humillando a los demás.

Tienes que mirar adelante,
nunca mires atrás;
siempre hay  gente buena
que nos quieren ayudar.

Tú no le guardes rencor
por el daño que te haga,
ábrele tu corazón,
ofrécele tu amistad
sin pensar si la merece
a aquel que tanto nos hiere,
de justos es rectificar
y de humano equivocarse,
y de humilde es perdonar
a los que daño nos hacen.

dissabte, 11 de febrer de 2017

PENSAMENTS


1
Dóna'm la mà
tan fort
que el meu cos pugui sentir,
la mort
mentre em fas creure que sóc viu encara

2
Atura't.
Aquí s'acaba la història.
Amb uns segons de diferència
hem passat de tenir la bossa plena,
a tenir-la buida.

De tenir amor, a tenir rancúnia.
De tenir ganes, a perdre-les.
Quina valentia la teva
de matar-me d'una sola estocada
quan més confiança et feia.

Atura't.
Ja res em queda.
Fins i tot les llàgrimes
van decidir oblidar-te,
i marxar lluny on la por
no fos la meva guia per viure.
Atura't i pensa.
Això és el que volies?
Doncs, mira,
t'ho has servit amb safata,
en la mateixa que un dia
et vaig regalar l'ànima,
i ara em tornes les seves engrunes.

3
Amb el silenci,
m'acarones amb la mirada
en el silenci,
t'observo amb els dits,
la teva essència em captiva
en el silenci,
s'ha boreixo les teves paraules
escolto el batec de la vida
i l'emoció compartida.

4
Camino, m'aturo i inspiro.
Records entre passejades,
perduts en els perfums
dels vells temps.

I pensem en el passat,
i vivim en el present,
i creixem cap endavant,
i forment la nostra ment.

Moments viscuts,
un gra de la nostra història
de les nostres vivències
de la nostra existència
la nostra pròpia vida
que ens queda escrita
en la nostra memòria.

Quin plaer és la vida
que ens fa viure amb bondat,
però que a poc a poc ens priva
la nostra societat.

5
Sentiments viscuts
en el record
i la ràbia sostinguda,
pena, el neguit de la tristesa
i de la impotència
socórrer a l'oblit
per no reviure
els passats dolguts
que ens fan viure.

dijous, 9 de febrer de 2017

A TI



Quisiera encontrar palabras
para expresar lo que siento
y por mucho que busco
no las encuentro.

En ti he puesto mi cariño,
mi ilusión y mi esperanza;
contigo lo todo tengo
y no encuentro en falta nada.

Yo quiero ser para ti
el oxígeno de tu vida.

Pido a Dios que no me faltes
que sin ti no soy nada,
sin ti ilusión no tengo
ni alegría ni esperanza.

Tú eres la luz de mi día
tú eres risa eres llanto,
eres sol eres pena y alegría .

para mí eres la estrella
que va guiando mi vida,
si algún día me faltaras
yo sin ti me moriría
como muere el roció
cuando nace un nuevo día.

Si algún día te cansaras
de estar a la vera mía
no quiero que te lo calles,
quiero que me lo digas;
quiero que tengas presente
que yo lo comprendería
por que soy una carga para ti,
y viéndote a ti feliz,
también feliz yo sería.

Gracias por lo que me has dado
Gracias por seguir a mi lado.


dimarts, 7 de febrer de 2017

VIURE DE GALLEDES D'ESCOMBRARIES

El vent bufa fort aquesta nit
i és vent fred
i penso en els nois
del carrer.

Espero que alguns tinguin
una manta o flasada.

Quan estan al carrer
és quan t'adones que tot té amo.

I que hi ha panays amb tot.

Així és com funciona la democràcia:
Agafes el que pots,
intentes conservar
i afegir alguna cosa
si és possible.

Així és també com funciona
la dictadura.

Només que un esclavitza
i l'altra destrueix als seus desheretats.

Nosaltres simplement ens oblidem
dels nostres.

En qualsevol cas és un vent
fort i fred